Posem que es deia Ramon. Devia comptar una setantena d’anys, baixet, més aviat rodanxó, duia corbata ampla i sopava amb la seva dona en una taula arran de paret. Formaven una parella de personatges com els que ens agrada trobar quan som a Via Veneto: riquets, tocats i posats, gormands i cerimoniosos, amb un punt de decadència ben portada. Fins la seva arribada, les nostres credencials -cinc nois madurs i xamosos, de trenta-bastants, entregant-nos a un vespre de plaers- ens permetien de creure’ns la taula més carismàtica en una sala plena de parelles i grups heterogenis d’estrangers, segurament assistents al Mobile World Congress. Però aleshores el Sr. Ramon va demanar un plat d’angules.
La mà per la cara
La mà per la cara
La mà per la cara
Posem que es deia Ramon. Devia comptar una setantena d’anys, baixet, més aviat rodanxó, duia corbata ampla i sopava amb la seva dona en una taula arran de paret. Formaven una parella de personatges com els que ens agrada trobar quan som a Via Veneto: riquets, tocats i posats, gormands i cerimoniosos, amb un punt de decadència ben portada. Fins la seva arribada, les nostres credencials -cinc nois madurs i xamosos, de trenta-bastants, entregant-nos a un vespre de plaers- ens permetien de creure’ns la taula més carismàtica en una sala plena de parelles i grups heterogenis d’estrangers, segurament assistents al Mobile World Congress. Però aleshores el Sr. Ramon va demanar un plat d’angules.