La mà per la cara
La mà per la cara
Posem que es deia Ramon. Devia comptar una setantena d’anys, baixet, més aviat rodanxó, duia corbata ampla i sopava amb la seva dona en una taula arran de paret. Formaven una parella de personatges com els que ens agrada trobar quan som a Via Veneto: riquets, tocats i posats, gormands i cerimoniosos, amb un punt de decadència ben portada. Fins la seva arribada, les nostres credencials -cinc nois madurs i xamosos, de trenta-bastants, entregant-nos a un vespre de plaers- ens permetien de creure’ns la taula més carismàtica en una sala plena de parelles i grups heterogenis d’estrangers, segurament assistents al Mobile World Congress. Però aleshores el Sr. Ramon va demanar un plat d’angules.
Aquell era sens dubte un gest virtuós, de genet solitari, propi d’un paladar sense complexos que s’aboca als seus desitjos i no es deixa confinar dins els límits concrets de la carta. De la nostra taula estant, el miràvem de reüll i comentàvem la jugada amb un somriure a la boca i gestos d’admiració. «Això és de putíssim amo», va fer el Christian.
Les angules són caríssimes i quan les venen vives assoleixen els centenars d’euros el kilo. En acabat, però, es cuinen fent servir una recepta basca d’allò més vulgar que consisteix a saltejar-les en oli acompanyades de làmines d’all i una mica de bitxo. Aquesta és una elaboració poc a l’alçada d’una casa, Via Veneto, on el segell és la sofisticada artesania dels restaurants afrancesats, però això no obstant, és innegable que hi ha una força centrípeta que mou l’equip de la família Monge i aquesta és complaure els desitjos de la seva clientela. Així doncs, aliè a les convencions i a les cotilles que ens imposem quan som en determinats escenaris, el Sr. Ramon es va fer portar el seu platet d’angules i se’l va cruspir parsimoniosament. Tot seguit, i sense perdre l’elegància, va recriminar al Sr. Monge que no eren prou picants, un detall que va apuntalar la nostra fascinació pel personatge. Probablement li devien facturar més de 100 euros per la ració.
La manera d’entendre l’hosteleria de Via Veneto és en perill d’extinció a Barcelona, i segurament a tot Europa. En la meva època de jove universitari, a mitjans dels 2000, vaig treballar un parell d’estius a l’Hotel Trias de Palamós, on vaig viure en directe com aquest marc mental desapareixia d’un dels hotels més llegendaris de la Costa Brava. El Sr. Colomer, l’antic propietari, havia traspassat el negoci al grup Andilana dels germans Camós, però encara es deixava veure de tant en tant per la recepció i pel restaurant, on havia de consolar antics clients aclaparats per l’estandardització de tots els serveis al nou hotel -que per cert havia estat redecorat per un emergent Lázaro Rosa-Violán. Aquella clientela antiga, producte del primer turisme de mitjan segle XX, era formada per persones d’edat avançada que no capien perquè de sobte ja no se’ls permetia fer-se els horaris a mida o demanar unes maduixes amb nata per postres si els venien de gust. El Ramon de Via Veneto forma part d’aquest món, que malgrat la societat globalitzada i uniformitzada que habitem encara resisteix en petits reductes. I ell -no hi ha dubte- ens va passar la mà per la cara durant tot el sopar.
Després de les angules, vam veure arribar a la seva taula un ànec à la presse -plat emblemàtic de Via Veneto, que els cambrers acaben a taula fent menester d’una premsa de plata- i per postres un suflé per ell i una taronja per ella. Jugades mestres. No cal dir que els ulls d’aquella dona brillaven de satisfacció mentre observava com l’espasa, empunyada pel cambrer, pelava la peça de fruita i anava formant un tirabuixó de pell fins a deixar-la neta de fibres. Hi pot haver un espectacle més fascinant al món?
Quan el Ramon va haver exhaurit el whisky que el sommelier li havia ofert com a final de festa, la parella va pagar i es va aixecar de taula. A la nostra posició ens vàrem posar en alerta i jo vaig anunciar als meus amics que saludaria el matrimoni quan passessin arran de la taula on sèiem. Però, per sorpresa nostra, va ser ell qui se’ns va apropar. «Que bé que heu menjat, i quin magnífic maridatge que heu fet, nois!» va dir, cosa que ens va reconfortar perquè ens demostrava que som capaços de cridar l’atenció d’una figura d’aquell calibre. Tot seguit es va interessar per la nostra integritat física, «Qui conduirà?», ens va dir que érem un grup «molt maco» i es va acomiadar graciosament. Aquella conversa ens va omplir d’eufòria i va convertir-se immediatament en la gran anècdota de la nit, però tots sabíem que havia estat el copet a l’esquena que el guanyador fa al perdedor, el punt i final a una de les millors lliçons d’hedonisme ben entès que he contemplat mai.