Notícies meravelloses
Ahir vam visitar Teatro per primera vegada després que hagi pres el testimoni de Tickets. Tenint en compte el que n’havia llegit i el que me n’havien comentat alguns amics, no m’esperava això que m’hi vaig trobar. Teatro és un restaurant que manté l’esperit estètic i orgànic de Tickets, amb aquell aire festiu i informal, però que també segueix oferint -i això és el que em va sorprendre gratament- una cuina excitant que fa ganes de repetir. M’ha semblat un dels millors restaurants de Barcelona, que no és poca cosa, i ho dic sense embuts i conscient que la marxa d’Albert Adrià i el canvi de nom i de propietat va defenestrar aquest local de l’aristocràcia gastronòmica de la ciutat.
Per fer temps abans d’allò important, que era dinar -perquè dinar, o sopar, és sempre la meva prioritat em trobi al lloc del món que em trobi- vam anar a passejar-nos pel Caixafòrum. Era ple de gent amb ganes de veure una mostra de mòmies egípcies del British Museum, cosa que demostra que per molt que el món canviï ens segueixen fascinant els mateixos misteris antics de sempre. Però a mi em va agradar sobretot una exposició que presenta les col·leccions privades d’andròmines de tot tipus d’artistes com Miró, Tàpies o Barceló, objectes que els van ajudar a alimentar la seva creativitat. Potser començar una col·lecció d’art tribal oceànic seria la manera d’inspirar-me per escriure de manera més regular.
En acabat, mentre caminàvem pel Paral·lel, pensava que Barcelona quan fa núvol és lletgíssima. Trobo que la nostra capital no està feta per aquest tipus de temps, i amb el dia rúfol que feia ahir la vaig trobar més tronada que mai. Els dies grisos li ressalten els defectes; els crits de les cotorres argentines ressonen més, els edificis desarrollistes imposen la seves terribles línies pures i fins i tot l’arquitectura noucentista, violada com una pagesa feudal, presenta perspectives una mica monstruoses.
Un cop a Teatro, com deia, i per centrar-nos en el que vull explicar en aquest article, vam poder constatar que aquest restaurant vol volar alt. Algun dels primers comentaris que vaig sentir-ne és que la seva cuina imitava la de Tickets però amb uns estàndards d’excel·lència notablement més baixos. No dic que no fos així. De fet, és probable que, per la raó que sigui, la proposta fos més pobra durant els primers mesos d’existència del restaurant. Però no: ahir les coses varen ser molt diferents.
Teatro se sosté en la filosofia Tickets -per dir-ho de manera xarona- però el talent del xef Oliver Peña hi afegeix caràcter i visió. Peña està apostant fort per fer-se’l seu, per aconseguir que aquest sigui el seu lloc i perquè la seva marca com a cuiner superi l’etiqueta de noi de l’Albert Adrià. Se li coneixen les ganes i l’ambició. Suposo que deu estar orgullós de les seves etapes a l’inoblidable 41° i a la primera època d’Enigma, però avui, mentre ens servia algun dels plats de la nova carta, ens ha fet saber que se sent alliberat, per fi. Amb els ulls una mica brillants com de nen amb sabates noves ens ha dit això: “És el primer cop que cuino amb absoluta llibertat, sense ningú a sobre. M’ho va fer notar una periodista i trobo que és la pura veritat”.
El seu talent i ganes d’agradar els he notats en tots els plats, però especialment en el roll de llagostins de Sant Carles de la Ràpita, el pop a la coreana i l’amanida de bou de mar thai amb buns. Moltes de les creacions tenen accents asiàtics o mexicans, però en totes hi he trobat una mediterraneïtat molt agradable que les embolcalla i un joc virtuós amb les textures i els gustos que és a l’abast de ben pocs.
No passa gaire -o gens, de fet- que un restaurant esdevingui llegendai alhora continuï existint, però aquest és el cas de Tickets/Teatro. Són notícies meravelloses.