The Birthday torna al Festival de Sitges 20 anys després
El fos a negre va arribar inesperadament en ple clímax d’una escena demencial. Aleshores van esclatar els aplaudiments entusiasmats d’una part dels espectadors de l’Auditori de l’Hotel Melià de Sitges, mentre la resta feien cara de desconcert, d’abatiment o directament d’indignació. Però segurament ningú sabia ben bé què acabava de veure.
The Birthday explica la història de Norman Forrester (Corey Feldman), un individu absolutament perdut en el sentit social del terme. És incapaç de mantenir una conversa en la qual existeixi comunicació efectiva entre ell i el seu interlocutor, intercanvia frases, preguntes i respostes però les seves interaccions no menen a cap conclusió satisfactòria per a ell. Per això els diàlegs de la pel·lícula són volgudament tediosos i, en conseqüència, insuportables per a molts espectadors. En Norman és d’aquelles persones que els costa d’entendre els codis que regeixen la convivència entre parelles, famílies, amics i tota la societat en general. Per això quan arriba a la festa d’aniversari del pare de la seva nòvia, que se celebra en un misteriós i claustrofòbic hotel, se sent incòmode immediatament. El director aconsegueix transmetre aquesta incomoditat a través de la música, el so, les imatges de manera, al meu parer, magistral. Però aquest és precisament un altre dels aspectes de la pel·lícula que pot treure de polleguera a molts.
Un cop inaugurada la festa, la història que segueix es va tornant cada cop més folla i surrealista, i els esdeveniments es van encadenant sense solta ni volta, aparentment. En aquest sentit, The Birthday és un film 100% lynchià. La situació es complica per al pobre Norman fins al punt que no té més remei que superar les seves inseguretats i enfrontar-se a una secta que espera l’arribada d’una mena de mesies demoníac a través del cos d’algun dels convidats a la festa.
Soc dels qui van aplaudir, perquè la trama em va absorbir i en alguns moments vaig plorar de riure, literalment, veient com el pobre Norman Forrester no sabia sortir del vendaval de despropòsits que se l’enduia. Però el meu va ser un aplaudiment discret, cohibit per les cares de pocs amics que feien els meus companys, els quals només sortir de la sala, a peu de carrer, van fer palesa la seva animadversió cap a la pel·lícula amb gestos de despreci i estirabots de hate.
The Birthday és un d’aquells films inclassificables que polaritzen el públic: o bé hi entres i l’estimes, o bé l’odies amb totes les teves forces. Eugenio Mira, el director, ja havia avisat al públic de l’Auditori abans de començar: “Fa 20 anys, molta gent es va emprenyar”.
La desventura d’una pel·lícula de culte
A principis d’aquest any, l’aclamat director de cine de terror independent Jordan Peele va organitzar la premiere americana de The Birthday al Lincoln Center de Nova York. L’acte va incloure una conversa amb el director, Eugenio Mira, i l’actor protagonista, Corey Feldman, els quals van revelar anècdotes i secrets d'aquesta obra que continua plena d’interrogants. És d'agrair, perquè de The Birthday no se’n troba gaire informació a la xarxa, ni cap anàlisi amb cara i ulls que posi llum als diversos reversos foscos que té.
Una de les coses que va explicar Eugenio Mira a Nova York té a veure amb la primera escena de la pel·lícula, en què el protagonista surt de l’ascensor de l’hotel. Un ascensor, per cert, que és com un actor més i fa la funció de separador dels diversos blocs del guió, però també és una font addicional de tedi per molts espectadors, ja que Norman Forrester hi fa viatges una vegada rere l’altre i el director no estalvia metratge per mostrar-los amb tot detall. Però el que diu Mira és que tot el món que es desplega als ulls de l’espectador quan en Norman surt de l’ascensor existeix tan sols en la seva imaginació. És aquesta, doncs, una història onírica produïda per la ment d’un pobre pària social? O és una sort de viatge psicotròpic produït per un còctel adulterat?
The Birthday és -això segur- una producció maleïda. Si Jordan Peele en va fer la premiere aquest any és perquè el 2004, quan la pel·lícula estava llesta per ser llançada arreu del món, no es va poder estrenar als cines nordamericans per la falta d’entesa entre el productor executiu i els exhibidors, segons va revelar Corey Feldman en una entrevista recent.
Feldman, actor mític dels anys 80 conegut pels seus papers adolescents en pel·licules llegendàries com Gremlins i Els Goonies, diu que el seu paper a The Birthday és el seu preferit, i creu que l’hauria consolidat com a actor de primer nivell si s’hagués distribuït la pel·lícula pels Estats Units, tal com s’esperava. De fet, ell hi veu una conspiració per impedir-li prosperar en el món de l’actoratge, una teoria francament estranya d’un actor que ha protagonitzat episodis tenebrosos en la seva vida personal.
Però, tot i que The Birthday ha sigut invisible durant dues dècades en el principal mercat cinematogràfic del món, els mitjans no dubten a referir-s’hi com a peça de culte. Ara que se n’ha presentat la remasterització i que per fi es projectarà en alguns cinemes americans, potser ha arribat, per fi, el seu moment. Per molts anys.