House of Cards a Sant Pere de Terrassa (Diari de la Creu Alta)
Com seria la Creu Alta si la parròquia de Jonqueres no s'hagués integrat a Sabadell l'any 1904? Quan el nostre poble va esdevenir barri, d’alguna manera va perdre sobirania i va quedar desdibuixat dins el plànol d’una gran ciutat. En les dècades que van seguir, els creualtencs no van poder evitar la pèrdua progressiva del caràcter agrícola i vilatà que el seu poble tenia encara a primers de segle XX, ni tampoc no van poder protegir-se del creixement urbanístic desendreçat i desmesurat que es va produir al Vallès a mitjan de segle. Potser determinades coses s’haurien pogut evitar si la Creu Alta hagués mantingut algun tipus de corporació municipal… O no.
Se'n podria fer un llarg debat, d'aquesta qüestió, però hi ha un fet irrefutable i documentat històricament i és que aquesta integració es va produir de forma antidemocràtica i subjecta als interessos particulars d'un polític fosc, Alfons Sala i Argemí. El senyor Sala, que era de Terrassa, és un personatge que amb la perspectiva del temps és molt fàcil de qualificar, sobretot quan es té el poc rigor acadèmic que tinc jo. Era un fatxa de cap a peus. La seva trajectòria va ser llarga i dilatada, però hi ha un fet que en resumeix perfectament la idiosincràsia: el govern espanyol el va nomenar comte d'Ègara l'any 1926, poc després d’enllestir la tasca “patriòtica” que li havia encarregat el dictador Miguel Primo de Rivera, que no era altra que desmantellar la Mancomunitat de Catalunya, la primera institució d’autogovern de Catalunya d’ençà de la derrota de 1714 que tants esforços havia costat de construir.
La qüestió d'Alfons Sala i l'antic poble de Sant Pere de Terrassa -al qual pertanyia l'actual Creu Alta fins la seva integració a Sabadell- l'explica perfectament el periodista creualtenc Manel Camps i Bósser al seu llibre 'La Creu Alta, un poble convertit en barri'. « Amb el nou segle s’inicien les darreres polèmiques en relació amb l’agregació del terme municipal de Sant Pere de Terrassa per part de Sabadell i Terrassa. Al cap i a la fi, una 'entente cordiale' entre dues opcions irreconciliables com la dels republicans i la dels monàrquics va resoldre el problema. El "mèrit" va ser d'Alfons Sala, comte d’Ègara, monàrquic conservador, diputat a les Corts pel Districte de Terrassa, al qual pertanyia Sant Pere de Terrassa, i de Francesc Pi i Arsuaga, republicà federalista, diputat a les Corts pel Districte de Sabadell [...]. Polítics professionals ambdós -el primer molt més rodat que l'altre, però- van promoure a les Corts, a iniciativa de Sala, la proposició de Llei que era necessària per fer desaparèixer aquell municipi que s'interposava entre Sabadell i Terrassa ».
Fins aquí potser no s'entén l'esca del pecat, però amb el següent fragment el lector veurà que Sala era poc menys que un Frank Underwood del Vallès de tombant de segle. Escriu Camps: « La Creu Alta era un focus creixent de republicanisme -i, per tant, de vots contraris a la seva opció- que no interessava al Comte d'Ègara tenir-lo al seu districte electoral. El candidat republicà per Terrassa, Josep Roca i Roca, podia arribar a tenir moltes opcions d'arrabassar-li l'acta de diputat i calia debilitar-lo com fos. [...] Per aquest motiu, i pensant en pròximes conteses electorals legislatives, Sala no va dubtar a pactar amb el representant dels republicans federals de Sabadell i a accelerar també les gestions a Madrid per a la desaparició del municipi de Sant Pere de Terrassa i l'agregació de la "republicana" Creu Alta a Sabadell i de Sant Pere -nucli més conservador- a Terrassa ». Més clar, l’aigua, doncs: la Creu Alta va ser una moneda de canvi política. Per descomptat, ni als seus habitants, ni als ciutadans dels altres nuclis pertanyents a Sant Pere de Terrassa, ni tampoc a les autoritats municipals no se'ls va demanar què n’opinaven d'aquests canvis.
A Alfons Sala i Argemí no li interessava construir una societat autènticament democràtica. Els seus mètodes per guanyar i retenir el poder anaven des de l'intercanvi deshonest de favors -com hem vist amb la qüestió de Sant Pere- fins al caciquisme més pur. Tanmateix, algú sempre podrà trobar maneres de mirar-se en positiu biografies com la seva: que si va defensar els interessos dels industrials, que si va interessar-se per la protecció social dels treballadors, que si va construir carreteres. Com Franco, que també va construir pantans.
Actualment encara hi ha a Sabadell un carrer amb el seu nom, concretament en el tram de la Gran Via que passa per davant de l’estació de la Renfe i la d’autobusos. I a Terrassa, lloc d’origen del personatge, hi té dedicat un senyor passeig, el del Comte d’Ègara, amb una escultura de Frederic Marès que l’homenatja i que està catalogada com a bé cultural d’interès local.