M’imagino una jornada sense fi al Dante. M’estaria assegut en una d’aquelles cadires thonet fent-la petar amb la meva dona o amb els meus amics, ara un Boulevardier, ara un Bloody Mary, brindant per Hemingway, Dylan, Anaïs Nin, la Generació Beat i tota la clientela il·lustre que ha passat per aquell bar. Al cap d’una estona la gana apretaria, però no caldria preocupar-se’n, perquè al Dante hom és alimentat d’una cuina italiana suculent i planera, coherent amb la història del local. Hi ha una carta de plats per tots els gustos i hi ha un cobert tancat a 25 dòlars. Però el Dante és sempre un bar, enteneu-me. És un lloc on no deixes mai de sentir el recolliment d’un bar, on tot és delicadament informal i on, per descomptat, el protagonisme és per a la barra i per a les elaboracions dels coctelers. D’alguna manera, els propietaris actuals han aconseguit igualar una balança que és extremament sensible: no es decanten ni per la proposta 100% gastronòmica -cosa que els convertiria en un restaurantet de barri- ni per la d’un bar de copes dels d’havent sopat, aquells que només disposen de cassoletes de cacauets. Com es deu aconseguir, aquest equilibri tan sublim? Hi vam poder demanar uns plats de pasta excel·lents, i a darrere un tall de tiramisú, però en tot moment teníem clar que érem en una cocteleria. L’esperit de sobretaula hi és de principi a fi: com no ha d’enamorar, un repàs que és sobretaula en la seva globalitat? Potser per això l’han arribat a considerar el millor bar del món. A Barcelona, encara no hi he trobat cap lloc on aquest equilibri delicadíssim estigui tan ben travat. Al Balius del Poblenou semblava que ho intentaven, però desgraciadament han acabat reduint la carta a quatre snacks anecdòtics. A l’Ascensor tenen alguns entreteniments, però no crec que la proposta vulgui jugar en aquestes lligues. Cal ser justos, però: a Barcelona hi va haver el 41º. Allò sí que fou, en la seva etapa inicial, la sublimació d’aquest tipus d’aposta que miro d’explicar. Un bar de còctels on podíeu sopar a base d’snacks d’El Bulli: el tall de parmesà, les air baghettes, etcètera. Segurament la decoració hi era massa pretensiosa, però en tot cas era un lloc fascinant. La proposta, per desgràcia, va durar poc, i avui és tan sols una «estació» del restaurant Enigma. Suposo que no aconseguim que aquestes coses durin gaire perquè la gent d’aquest país no les entén, és tota una cultura que es va perdre amb la desaparició dels cafès i els catalans d’avui estan tan habituats a ser presoners que la majoria tan sols concep les fórmules estrictes, necessiten sentir-se atrapats entre el respatller de la cadira, els coberts i la carta, sense espai vital, el ventre ben arran de taula i, au!, a escoltar què explica el cambrer o el cuiner de torn, aquell que surt de la cuina perquè té ganes de vendre ves a saber quins focs d’artifici. On és, l’esperit de Pompeu Gener? No hauríeu viscut de gust al tombant de segle XX per poder anar cada vespre al cafè -a la tertúlia- i acabar amb un ressopó, com qui no vol la cosa, encara que fos un panet amb arengada? Després potser us hauríeu infectat de verola i agonitzat en unes golfes de l’Eixample, però hauríeu mort satisfets d’haver viscut en aquell esperit llibertí on les vetllades eren sobretaules eternes. És per això que m’exalto quan, pel món, trobo llocs on tot això sembla perviure encara, com al Dante de Greenwich Village, aquell bar meravellós que voldria tenir sempre al cantó de casa.
NOTA: aquest text és de l’abril de l’any 2020, quan tot just feia tres setmanes que havíem arribat d’una escapada a Nova York i estàvem estríctament confinats per la pandèmia de coronavirus. M’ha semblat adequat per inaugurar aquest nou racó on vull publicar els meus escrits.